EL RACÓ DE LES PARAULES

Un relat ens ajuda a construir el pensament, a desenvolupar el sentit crític i a ser creatius.

No és gaire freqüent que els éssers fantàstics que poblen la natura dels alfabets se’n facin presents, però hi ha circumstàncies en què pot passar de tot...

Quan això es dóna neixen els relats, com ara...

divendres, 21 de maig del 2010


Presentem les narracions que han estat guanyadores dels Jocs Florals del curs 2009- 2010.
Imagina un relat

El soroll
Aquella tarda del 3 de Març va ser el dia en què vaig descobrir en la meva pell el significat  d´unes paraules que abans havia llegit, però mai experimentat: l´esglai, la basarda, l´esgarrifança... La Marina i jo vam haver d´enfrontar-nos, soles, perdudes, desconsolades a una situació que ara ens dibuixa un somriure però, en el seu moment, quasi ens arrenca el plor.

Tot va començar quan els meus pares es van acomiadar estirant del carret de la compra cap al supermercat, mentre la Marina i jo ens quedàvem, encantades i soles, jugant al parxís.
Va passar una hora i ja començàvem a avorrir-nos perquè, encara, cap de les dues havia tret un cinc. Llavors, la Marina va decidir jugar a l´ escacs, però a mi no em va semblar una bona idea. Ja estava farta dels jocs de taula i a l´escacs ella sempre em guanya. Així que li vaig suggerir veure una pel.lícula de por i va acceptar.

Vam anar juntes al videoclub i vam llogar-ne una. La vam posar i, en meitat de la pel-lícula, es va apagar la televisió. Alguna cosa estranya es movia darrere del munt cables connectats a l´endoll. Nosaltres dues sense saber què fer, ens vam dispersar pels passadissos de casa cridant com boges i vam acabar tancades a la meva habitació, empentant la porta des de dins... Quin número!.

Vam continuar cridant fins que, al lluny, vam sentir el timbre de la casa i, totes espantades, agafant el bat de bèisbol del pare ens vam adreçar cap a l´entrada.
Vam entreobrir la porta i vam ensopegar amb la veïna del pis de sota, que tipa de sentir-nos cridar, l´havíem fet desvetllar-se de la migdiada dels dissabtes. Després, més tranquil.les, li vam explicar tot el que havia passat. Ella, estranyada, es va sorprendre que no haguéssim mirat darrere l´aparell per localitzar l´origen del soroll.

Nosaltres vam deixar que ella fes la feina i .... què es va trobar? En Ricki, el meu hamster. El meu petit, blanc i inofensiu Ricki s’havia escapat de la gàbia sense que nosaltres el veiéssim i va desendollar la televisió!. Rosegant els cables feia un sorollet esglaiador? Quina vergonya!.

Quan van venir els meus pares, la Marina i jo els vam explicar tot el que havia passat; no paraven de riure. Això a mi em molestava perquè no em feia cap gràcia després del mal moment viscut, però van deixar de riure quan van veure la trencadissa de cables que s´havia organitzat.

Després d´aquest fets, la Marina i jo vam acabar amb un mal de gola impressionant.
Sabeu?, ja no m’agraden tant les pel.lícules de por com abans. Prefereixo més les comèdies: una rialla m´omple el cor, una esgarrifança me´l buida. Puc triar?

Judit Pérez González   2n Eso ( abril 2010)                                  

                     


CONILL

Treu el morro a fora del cau, i les orelles rosades li despunten alerta, mostrant la seva gran llargada. Amb el seu esquifit nas, ensuma el fred ambient.
Avança una passa deixant una menuda petjada damunt la neu blanquinosa. Dóna tres salts endavant, omplint-se de neu.
El fred li frega el moll de l’os, i un calfred el recorre de dalt a baix; però el petitó no s’atura, i comença a córrer sigilosament. Sense remei, s’enfonsa uns centímetres a cada saltet. Arriba a una clariana. Allà, recorda haver menjat trèvols a dojo.
L’espai és ample, envoltat pels arbres, que el caracteritzen donant-li forma circular. A més, els descomunals avets, van guarnits amb clapes de neu que recullen suaument entre el seu fullam.
D’aquestes, una li’n cau sobre. Flaqueja una mica i s’amorra al terra a causa de l’ impacte. S’arrebossa dels petits cristalls d’aigua glaçada que ara es desfan sobre del seu grisós pelatge, humitejant-lo.
Gràcies a aquesta mala passada de la neu, el seu morro se li ha enfonsat dins el terreny flonjo, i ara frega amb les dents un trèvol. El mossega i li arrenca una de les fulles. L´assaboreix i la mastega a la boca. N’extreu el gust fent-ne una gustosa i bona pasta que tot seguit s’empassa.
Es posa de nou dret i s’espolsa la neu de sobre seu. Fa uns saltets i s’atura al bell mig de la clariana, que és acariciada per l’ombra que provoca el Sol.
Ja al centre del terreny, comença a fregar la neu amb les potes davanteres i amb el caparró. Excava, excava i excava. Troba el que buscava: trèvols, més trèvols. Sucosos, tendres i deliciosos.
Gira cua, desfent el camí, tornant al cau. Entra túnel endins, i troba els seus petitons arraulits al costat de la seva mare. L’explorador, se´ls acosta i els frega amb el morro, carinyosament.
Content, amb la pota dreta, colpeja el terra amb uns petits cops, que transmeten l’alegria d’haver trobat menjar als conillets de quatre mesos. Poc a poc, van aixecant-se i s’afanyen a sortir del cau. El pare se’ls mira feliç i la mare li somriu. A mida que surten, els engresca donant-los un petit tastet del que ha trobat, fregant la seva boca amb la dels altres. Tota la família surt a la recerca d’aquells tendres i gustosos trèvols.

Ricard Figuerola. 4t Eso (abril 2010)

El primer amor

Fa una setmana que estic trist, desganat, noto que em falta l’aire, la respiració és molt densa....!!¿¿Estaré malalt?? Aquesta experiència no l’havia viscuda mai. Amb les meves catorze primaveres.
Miro la tele sense veure-la, teclejo les tecles i no sé on em porten. No estic aquí, voldria estar amb ella: la Clara.
Ja fa molts anys, des del primer dia a parvulari ja vam creuar mirades i berenar. La Clara, aquella nena rosseta, simpàtica, alegre i juganera em va tornar la peça del puzzle que jo havia perdut i vam compartir l’èxit del nostre primer trencaclosques junts.
A la Clara molts dies venia a buscar-la la seva mare, la Marina, ja que el seu pare, en Joaquim, bomber de professió, tenia uns horaris molt estranys. Però quan podia i l’anaven a buscar tots dos, per a la Clara era com una gran festa.
Jo no tenia aquesta sort, els meus pares tots dos treballaven, i sempre venia a buscar-me a l’escola, des de ben petit, la meva àvia.
Dia a dia, curs a curs, any rere any la nostra amistat era més ferma. Tot el temps que podíem el passàvem junts: estudiàvem, jugàvem i ens ho passàvem molt bé. Compartien afeccions similars com ara la lectura, amb els contes d’Asterix i Obelix, i darrerament “Crepúsculo, la saga”, el messenger a l’ ordinador, els amics com el Pere, la Roser i en Cesc, el cinema d’aventures... “Spiderman”, la música de Sau “Boig per tu” i gustos culinaris.
Ara que s’apropa el meu sant, m’ hauria agradat tenir-la al meu costat, encara que ens separen molt més que tres carrers, dos portes i tres pisos: la nostra frontera, abans. Amb el nou destí imposat a la feina del seu pare, tota la família va marxar i també, és clar, la Clara.
Estic trist, desganat, em falta l’aire.
Quan em va dir que se n´aniria, jo no m’ho podia creure, tot se´m va enfonsar. Com viure sense els seus ulls blaus, sense el seu contacte?. Ja no podré abraçar-la i compartir les llàgrimes i les rialles.
“ Quan pugui t´escriuré” em deia amb els ulls plens de llàgrimes. “ No perdrem el contacte...”
La seva absència em confirma que sóc com un pastís sense sucre.
Encara estic esperant el seu retorn, la meva dolça amiga. Si tot anés com una roda... però no, no pot ser.
Mai l´oblidaré, ella va ser i serà, sempre, el meu primer amor, l´amiga que vaig estimar i encara, amb dolor al meu cor, estimo. 


Eva Padró. 1r Eso (abril 2010)




UN RECORD, UNA IL•LUSIÓ

Estimada Laia,
No sé quan rebràs aquesta carta o, potser, no la rebràs mai, perquè des de que al poble regna la tristor i el dolor, cada vegada tenim menys comunicació amb els altres països.
A poc a poc van quedant menys habitants al poble. Hi ha afortunats, com tu, que aconsegueixen marxar a un altre lloc i començar una nova vida, hi ha d'altres, més desgraciats, que ja han dit adéu aquesta preciosa vida que els han tret tot per motius polítics.
En aquesta setmana ja van cinc vegades que hem hagut de baixar al refugi perquè venien els avions a bombardejar-nos. Jo, si pogués escollir, no baixaria, em fa por. És un túnel massa llarg, no se sap on acaba. Un d'aquells llocs on, de petites, ens hagués agradat entrar per descobrir algun monstre amagat, però, ara, en aquests temps tan difícils, no hi ha nens ni nenes amb esperit aventurer, ni tan sols hi ha nens als parcs ni corren pel carrer. El túnel, també, és fosc, l'única llum que entra prové d'una petita finestra situada a l'esquerra de la sortida. Només entrar i veure tanta gent i tan trista em fan venir esgarrifances, és una sensació molt estranya que encara mai havia experimentat, la guerra m'ha fet créixer i madurar.
A mesura que passen els dies, menys gent té l'esperança de poder sobreviure a aquesta cruel tragèdia. Alguns, ni baixen al refugi, es queden sota el llit amb l'esperança de no tenir la mala sort que la bomba caigui sobre casa seva.
Des de que tot va començar, el poble ja no sembla el d'abans. Si algun dia tornessis, de ben segur que ni el reconeixeries. Passejar pels carrers et fa posar els cabells de punta. Ja fa gairebé un mes que no veiem el sol, de tanta pols que provoquen les bombes. Et recordes del camp de margarides que tant ens agradava a les dues? Doncs ja no existeix, ara, només en resta un terreny àrid. Les façanes de les cases ja no tenen colors vius, són totes grises. Pel terra hi ha els cossos de les persones que han perdut la vida, són allà intactes, ningú gosa sortir al carrer per recollir-los.
Enmig de tota aquesta foscor, avui ha sortit el sol per a mi i, encara que sembli estrany, estic contenta per dos motius.
Els primer motiu ha estat que després d'haver esperat dues setmanes han arribat les ajudes alimentàries. Només ens ha tocat una mandarina per persona. Però no havia menjat una mandarina tan bona en tota la meva vida!
Me l´he menjada trosset a trosset per no desaprofitar ni una engruna. He trigat quasi bé una hora en acabar-la i l'olor de les mans encara no se m'ha anat.
El segon motiu és que, remenant un dels calaixos de casa, he trobat una fotografia que m'ha portat molts bons records. En la fotografia sortim les dues de petites assegudes al tobogan del pati de l'escola. En mirar la fotografia he tingut la sensació de tornar a viure aquell dia i, per un moment, he pogut oblidar la tristesa que m'envolta.
La fotografia ens la vam fer el dia del teu aniversari, quan vas fer sis anys. Estaves molt contenta perquè els teus pares t'havien regalat una bicicleta nova.
Dins del sobre t'he ficat aquesta fotografia, te la regalo, perquè segur que a casa meva s'acabarà perdent o .....
T´enyoro.

Laura Camarena. 3r Eso (abril 2010)



Un noi i un somni
A en Joan només li agradava una sola cosa. De tot el que podia haver-hi entre el cel i la terra, només desitjava una sola més que res al món: jugar a bàsquet.
Cada tarda contemplava amb el seu pare els altres nois jugant a la pista del parc. Mirava bocabadat com es llençaven la pilota, com saltaven i corrien com si les seves cames volessin.
Quan els veia els seus ulls es cobrien d´alegria i força, però quan abaixava els ulls i es mirava les seves pròpies cames, es cobrien de llàgrimes perquè ell no podria córrer mai amb elles.
- Pare, m´agradaria tant jugar amb ells!.
- No, no pots, però jo sé que és el teu somni.
El seu pare sempre estava al seu costat, protegint-lo perquè la seva cadira de rodes no ensopegués amb tots els obstacles i animant-lo quan es posava trist.
Un dia va anar, com sempre, al parc i va veure que en comptes dels nens de sempre hi havia altres nens....... amb cadires de rodes!!!. Però... què feien? Estaven jugant a bàquet !!!. Amb quina agilitat es movien!. No s´ho podia creure!.
En Joan, estranyat, es va apropar i va preguntar si ell també podia participar.
- És clar que pots jugar amb nosaltres!
- Gràcies! Moltes, moltes gràcies! – va respondre.
- No calen, tots som iguals.
En Joan es va adonar que era exactament igual que portés una cadira de rodes. Podia fer les mateixes coses que els altres nois!
I es van fer amics. Sempre es trobaven al parc i allà s´entrenaven mentre jugaven junts.
Va passar el temps i en Joan i el seu equip van decidir provar sort dins la Federació de bàsquet amb cadira de rodes.
I un dia, va començar la lliga: el primer partit el van guanyar de 85 a 73.
Amb el temps van acabar jugant amb els primers equips de la federació i, a l´últim partit de la lliga, van guanyar per dos punts. Van aconseguir la copa i mai havien estat tan alegres cridant: - Campions!!!.
El seu esforç va servir per fer triomfar el seu somni: jugar en un equip de bàsquet molt important.
En Joan va pensar que tot el que un es proposa, si realment ho vol, ho pot aconseguir.



Cristian Sandia. 5è primària (abril 2010)


Tot neu
Em dic Carlota i visc al cel. Sóc un dels núvols més bonics del meu poble. Sóc tan petit que semblo un pessic de cotó fluix, blanc i esponjós. Per entretenir-me trec el nas, de tant en tant, entre els altres núvols i contemplo els bonics paisatges amb què la natura ens regala, allà abaix, a la Terra.
Un dia vaig despertar i tot estava cobert de neu blanca i suau. No hi havia cap altre color: els arbres, les muntanyes, els prats, el poble sencer estava cobert d´una capa blanca i freda, tot igual, del mateix color. On estava el vermell, el verd, el marró? S´han esborrat els colors de sempre? Fins i tot jo m´havia espantat.
El sol brillava, però els colors havien desaparegut. Els animals no sortien dels seus caus, era com si no existís ningú més que jo. Hi havia una tranquil.litat increïble, no se sentia ni el més mínim soroll d´una fulla volant. Mai havia vist això i estava molt sorpresa.
Els núvols grans em van ajudar a entendre que aquí, a la Terra, res no és per sempre, que tot canvia contínuament: els dies, les estacions.
Em vaig adonar que estàvem en ple hivern, i que on ara hi ha blanc, després hi haurà color i després de nou podrà haver-hi blanc; que res no és per sempre i que no sempre és veritat el que hi veus.

Jailene Mendoza. 6è primària (abril 2010)

LA FLOR MÀGICA
Hi havia una vegada una nena que es deia Iridesa i un dia va sortir amb els seus amics, en Martí, l’Anna i el Pol. Van anar pel bosc a passejar i es van trobar amb una flor molt estranya. Aquesta flor estava formada per tots els colors de l’arc de Sant Martí i la tija era d’un verd tan fosc, tan fosc, tan fosc que semblava negra. La Iridesa la va agafar i se la va emportar a casa. La seva mare al veure la flor en les mans de la seva filla, la va agafar i li va dir:
- Què fas amb aquesta flor?
- Eh…jo…jo, l’he agafada del bosc.
- No veus que pot ser verinosa??- li va dir la mare.
- Ai!...no ho havia pensat!!
Al dia següent quan la Iridesa havia d’anar a l’escola, va agafar la flor a amagades de la seva mare, se la va guardar a la butxaca i li va tallar la punta de la tija. Quan va arribar al col•legi els seus amics la van esperar a la porta i l’Anna li va dir:
- Has portat la flor?- li van preguntar tots
- Si i tant, i li he tallat la punta de la tija.
- Però…. Per què? No es pot tallar la tija!- va dir el Pol- He estudiat aquesta flor i quan li talles la punta de la tija surt un líquid màgic!
- Renoi! Tu sempre estudiant coses, podries fer com jo i escoltar música!!!- va dir en Martí.
- Però què fa aquest líquid màgic?- va preguntar la Iridesa
- Aquest líquid fa que si el toques tinguis poders màgics!
Tots els nens es van quedar bocabadats i van pensar que seria “xulíssim” poder tenir poders màgics i ser uns superherois. I sense pensar-ho un moment es van dirigir tots cap a la Iridesa per demanar-li la flor, però…..
- Oh!- va exclamar la Iridesa. I tot plorant va dir: - Tenia un forat a la butxaca i s’ha caigut tot el líquid.
- Doncs anem al carrer a desfer el carrer que ha fet la Iridesa per venir a escola.
Però en aquell moment la senyoreta, ja empipada de tant soroll va demanar silenci, però com que els nois estaven tan esverats per la flor no van sentir- la, fins que va fer un crit i els va enviar al despatx del director.
Després de sortir del despatx del director i rebre el seu càstig, els nens van anar cap a casa de la Iridesa per tallar un altre cop la tija i poder tocar el líquid màgic.
Llavors va arribar el moment en què tots es van convertir en superherois i per un dia van poder fer tot allò que sempre havien desitjat…. Tornar-se invisibles, poder córrer molt ràpid, tenir raigs X als ulls i moltes més coses….

Núria Barquero. 4t primària (abril 2010)