EL RACÓ DE LES PARAULES

Un relat ens ajuda a construir el pensament, a desenvolupar el sentit crític i a ser creatius.

No és gaire freqüent que els éssers fantàstics que poblen la natura dels alfabets se’n facin presents, però hi ha circumstàncies en què pot passar de tot...

Quan això es dóna neixen els relats, com ara...

dimarts, 18 de desembre del 2012

dilluns, 17 de desembre del 2012

POEMES DE NADAL



                                                               JOAN MARAGALL
 Els núvols de Nadal

Els núvols de Nadal no sé què tenen 
que són manyacs; no posen 
gens de malícia al cel: 
pel blau puríssim dolçament s'estenen, 
a la llum de la posta suaus s'encenen 
i de nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres 
veure entre núvols els estels brillar. 
Tenebres de Nadal, no sou tenebres; 
més hi veig en vosaltres 
que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa; 
ai, núvols blancs que pels estels passeu; 
ai, llum, que no ets enlloc misteriosa; 
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria 
parleu-me dels Nadals ennuvolats, 
i em veureu com infant que somnia, 
que riu a lo que veu 
amb els ulls aclucats.

                                                                   

                      L'ARBRE DE NADAL

                                    La Cova, pedra viva;                               
                                    desert, el camí ral.
                                    Sota una llum freda,
                                    creix l’arbre de Nadal.
                                    El freguen ales d’àngel,
                                    hi canten els ocells
                                    Oh tenderol i prada!

                                    oh verda branca al vent!
                                    Les branques d’aquest arbre
                                    la freda Cova han clos.
                                    No deixen que se’n vagi
                                    l’alè calent del bou.
                                   Pengem-hi els nostres somnis,                    
                                   que així els veurà l’Infant.
                                   Taronges d’or es tornen
                                   a l’arbre de Nadal.

                                                   Tomàs Garcès

                                     
                                     




                                     

diumenge, 2 de desembre del 2012

AUTOAVALUACIÓ DE LA LECTURA


                                   Clica!   Autoavaluació de lectura Redaccions

  Ets un/a  bon/a  lector/a?  Què tal va la teva competència lectora?

dilluns, 3 de setembre del 2012

Lectures obligatòries 1r ESO.

Cada trimestre es faran dues lectures obligatòries i el seu treball de comprensió i comentari corresponent.
Les propostes de treball les trobareu penjades a Moodle.
Aquí us avanço els títols i una petita introducció.

 

Matilda   Roald Dahl
Un dels grans personatges de Rolad Dahl.  "Matilda" és un llibre deliciosament divertit  i la protagonista, un personatge inoblidable.
Text de contraportada
Matilda és una nena prodigi, molt intel·ligent i sensible. Abans de complir cinc anys, ja havia llegit Dickens i Hemingway, Kipling i Steinbeck, i els seus pares la tracten més aviat com una nosa. Però quan a l´escola es troba enfrontada a un perill molt greu, Matilda descobreix que té uns poders psíquics extraordinaris que li permetran salvar l´escola i, sobretot, la seva estimada mestra, Miss Honey.
  • Editorial: Alfaguara
  • Gènere
    Ficció o narrativa
  • Traducció
    Ramon Barnils
  • Il·lustrador
    Quentin Blake
  • Temes... Convivència. Conflictes familiars. Amistat

  • Segon trimestre  Àngel Burgas


    PREMI LA GALERA JOVES LECTORS 2008     
Editoral: La Galera

Col·lecció: Grumets, 194

Sèrie: Sèrie blava 

Gènere: Novel·la

    Sinopsi
    La Martina i els seus amics havien format un «club d'incompresos» dedicat a defensar altres alumnes de l'escola, igualment incompresos. Però, amb el temps, cada membre del Club ha anat desenvolupant interessos propis que els aparten de la resta. Quan sembla que el Club està condemnat a desaparèixer, un nou misteri els farà tornar a unir-se per solucionar-lo... si és que les tensions internes no els separen una altra vegada.


Lectures obligatòries 4t ESO

Les noies de filferro  Jordi Sierra i Fabra
Editorial: Alfaguara/ Grup Promotor
Col·lecció: Sèrie vermella. A partir de 14 anys
Gènere: Novel·la
Tema: Perills de l’èxit
Relació amb les àrees: Societat i cultura.  Ed. per a la salut

Descripció
Les noies de filferro és un llibre de Jordi Sierra i Fabra, un prolífic escriptor que s’ha especialitzat en literatura juvenil. És la història d’un periodista que investiga els misteris d’una top model. Però el teló de fons del llibre no és pas el periodisme ni la vida d’aquest noi sinó que ens parla dels perills de l’èxit, del poder de la publicitat, de malalties de transtorn alimentari, del món que anhelen nois i noies com tu, un món construit sovint a base de mentides, un món molt vulnerable i arriscat. Un univers que pot portar-te a l’abisme.

Recordes la conversa de la Bàrbara i el Jon( cap.XXII)en un restauran de Los Angeles? La Bàrbara li parla al Jon de l’escàndol de la Gladys Newman, una fan de les Wiregirls que va morir anorèctica. En un moment determinat de la conversa la Bàrbara diu:
“La Gladys Newman era una noia de quinze anys fanàtica de les Wiregirls. De fet, van ser el model de milers d’adolescents, i això si que va ser tràgic. La moda Wire. Les tres estaven malaltes, anorèctiques. Bé, La Cyrille era bulímica, però és el mateix…així doncs es va convertir en el model de moltes noies. Volien ser com elles. L’ideal era estar, més que prima, esquelètica. La imatge que projectaven atreia d’una manera poderosa…
Fixa’t com en pot ser de perillosa la publicitat! Aquesta és una història de ficció però també passa en el nostre món. Pot ocòrrer al teu voltant, al costat teu…

Guía d'activitats del llibre (PDF)

 ALOMA, Mercè Rodoreda

 Editorial:   Edicions 62
 Gènere:     Novel·la psicològica.   

Aloma relata un any crucial en la vida d’una noia de divuit anys, que descobreix l’amor a través d’una relació conflictiva amb un home que li dobla l’edat. La noia viu aquesta relació amb una barreja ambigua d’atracció i repulsió, sobre el rerefons convuls de la Barcelona republicana, en la qual aprèn a fer-se lliure. La seva personalitat va evolucionant en el pas de l’adolescència, dins de la casa familiar, cap a la joventut viscuda amb independència.





Les claus de vidre, de Jaume Fuster
Disset aventures de Lluís Arquer
EditorialLa Magrana
GènereNovel·la policíaca

Les Claus de vidre és el títol d'una novel·la de gènere negre, on el protagonista, un detectiu barroer i poc subtil que s’anomena Lluís Arquer, barceloní i amb oficina al carrer de Canuda, haurà d’esbrinar els disset enigmes que aniran sorgint en aquesta novel·la narrada per en Jaume Fuster. Es tracta, doncs, de relats curts on els lectors tenen l’oportunitat de donar nom i cognoms al culpable, tot avançant-se al mateix Arquer, que en les pàgines finals del llibre ens  explica com ha arribat a la solució de cada cas.
L’Autor, mitjançant el mestre  de l’enigma Lluís Arquer, fa que el lector es trobi immers dintre de la novel·la i hi participi.

Lectures obligatòries 3r Eso

El Príncep de la Boira   Carlos Ruiz Zafón

Editorial: Editorial Empúries     
Col·lecció: Labutxaca
--> Descripció La nova llar dels Carver està envoltada de misteri. Encara s’hi respira l’esperit de Jacob, el fill dels antics propietaris, que va morir ofegat. Les estranyes circumstàncies d’aquella mort només es comencen a aclarir amb l’aparició d’un diabòlic personatge: el Príncep de la Boira, capaç de concedir qualsevol desig a una persona a un preu molt alt...

El diari lila de la Carlota   Gemma Lienas

El diari lila de la Carlota és una guia  que ens invita a reflexionar sobre la situació de la dona en el món d’avui i ens encoratja a continuar la «cadena lila».

Editorial: Editorial Empúries
Col·lecció: Narrativa
Text de contraportada
El Diari Lila de la Carlota no és una novel·la. Tampoc un diari íntim qualsevol. La Carlota, encuriosida pel joc proposat per l’àvia, observa el món amb les «ulleres liles» i comprova com situacions quotidianes que semblaven inqüestionables són injustes i discriminatòries. ¿Qui s’ha inventat que, en qüestions amoroses, els nois han de prendre la iniciativa? ¿Per què el físic de les noies és més important que el dels nois? I topa, també, amb l’horror de les xifres. El setanta per cent dels pobres de la Terra són dones...

Activitats sobre la lectura


Lectures obligatòries 2n ESO

El noi del pijama de ratlles John Boyne
  • Editorial: Salamandra/Empúries 
  • Col·lecció: labutxaca
  • Gènere Novel·la
  • Traducció: Jordi Cussà
Premi Protagonista Jove 2007

Descripció
Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment.  Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sol no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia.
Tema transversal: Amistat,  E. Moral i CívicaFamília,  Tolerància - Solidaritat, Història


Les llàgrimes de Shiva  César Mallorquí
 Premi Edebé de Literatura Juvenil

Descripció:
Una vegada, ja fa molt de temps, vaig veure un fantasma. Sí, un espectre, una aparició, un esperit; ho pots anomenar com vulgues, el cas és que el vaig veure. Va ocórrer el mateix any que l’home va arribar a la Lluna; i, tot i que va haver-hi moments en què vaig passar por, aquesta història no és el que se sol denominar una novel.la de terror. Tot va començar amb un enigma: el misteri d’un objecte molt valuós que va estar perdut durant set dècades.





divendres, 13 de juliol del 2012

LA NARRACIÓ


Llegeix bé totes les indicacions que tens a continuació i, després, redacta la teva narració sense oblidar-te'n de cap.

dimarts, 3 de juliol del 2012

LECTURES PER A L' ESTIU I TOTS ELS BONS MOMENTS

Skamu.com - The only place for Myspace icons, Orkut avatars, and profile codes                            REFRESCANT

Recorda, la lectura està per gaudir-la.
Viu l' aventura també llegint.

 
 
 
Els catàlegs t' ajudaran a triar segons el nivell i el tema que més s' adapti a tu.



VISITA ELS CATÀLEGS  fent  un clic als enllaços ...



dimarts, 19 de juny del 2012

Adéu a Emili Teixidor

És un adéu i és un per sempre.
El dia 19 de juny ens va deixar l' escriptor i el mestre, als 78 anys,  però resten les seves obres.

Mestre del principi al final. Des que es va iniciar als 14 anys com a ajudant a l'escola de Santa Margarida de Montbui fins que va veure  el seu Pa negre adaptat al cine.

Conegueu millor l' autor i les seves obres seguint aquests enllaços.... Com a ensenyant, com a autor de literatura infantil i juvenil, com a escriptor de llibres als mitjans de comunicació i finalment, en la seva maduresa, com a novel·lista per a adults.

EMILI TEIXIDOR (entrevista)


Novel·la

  • Retrat d'un assassí d'ocells. Barcelona: Proa, 1988.
  • Pa negre. Barcelona: Columna, 2003.
  • Laura Sants. Barcelona: Columna, 2006.
  • Els convidats. Barcelona: Columna, 2010.


  • Narrativa

  • Sic trànsit Glòria Swanson. Barcelona: Laia, 1979.


  • Narrativa infantil i juvenil


  • El soldat plantat. Barcelona: Laia, 1967.
  • Dídac, Berta, i la màquina de boira. Barcelona: La Galera, 1969.
  • Les rates malaltes. Barcelona: Laia, 1967.
  • Quinze són quinze. Barcelona: Laia, 1969.
  • L'ocell de foc. Barcelona: Laia, 1969.
  • Un aire que mata. Barcelona: Laia, 1973.
  • Sempre em dic Pere. Barcelona: La Galera, 1977.
  • El príncep Alí. Barcelona: Laia, 1980.
  • Frederic, Frederic, Frederic. Barcelona: Lumen, 1983.
  • En Ranquet i el tresor. Barcelona: Cruïlla, 1986                                           
  • Cada tigre té una jungla. Barcelona: Cruïlla, 1986.
  • En Ranquet i els seus amics. Barcelona: Cruïlla, 1987.
  • El crim de la Hipotenusa. Barcelona: Edebé, 1988.
  • Les Ales de la Nit. Barcelona: Cruïlla, 1992.
  • Cor de roure. Barcelona: Cruïlla, 1994.
  • L'amiga més amiga de la formiga Piga. Barcelona: Cruïlla, 1996.
  • La formiga Piga es deslloriga. Barcelona: Cruïlla, 1998.
  • Petits contes d'intriga de la formiga Piga. Barcelona: Cruïlla, 2000.
  • Amics de mort. Barcelona: Cruïlla, 2001.
  • La volta al món de la formiga Piga. Barcelona: Cruïlla, 2001.
  • En Ring 1-2-3 i el món nou. Barcelona: Destino, 2003.
  • Els secrets de la vida de la Formiga Piga. Barcelona: Cruïlla, 2003.
  • La rosa, la roca i el llop. Barcelona: Cruïlla, 2003.
  • La formiga Piga lliga. Barcelona: Cruïlla, 2004.
  • Quina gana que tinc! Barcelona: Cruïlla, 2005.
  • La botiga de la Formiga Piga. Barcelona: Cruïlla, 2006.
  • Els fantasmes de la biblioteca o la cadena secreta . Barcelona: Palahí, 2006.
  • En Ring 1-2-3 i la lupa. Barcelona: Planeta & Oxford, 2007.
  • El crim del triangle equilàter. Barcelona: Cruïlla, 2007.
  • La formiga Piga s'enfonsa en la història. Barcelona: Cruïlla, 2010.




  • dissabte, 7 d’abril del 2012

    JOCS FLORALS 2012

    Podeu veure a les imatges els guanyadors del nostre Col·legi, Santíssima Trinitat,  als Jocs Florals de Badalona Sud i, al costat, podeu llegir els seus treballs.

    Rèquiem

    És migdia i sembla negra nit.
    Foscos núvols galopen
    i empaiten l'horitzó,
    tenyint el cel de dol.
    Els estels tremolen agonitzants
    i una boira de silenci
    glaça el meu cor
    ple de tristesa i de dolor.
    La tempesta rugeix
    i el vent agitat
    em fueteja la cara.
    L'angoixa no amaina,
    la impotència em venç.
    Només el teu record alleujarà
    aquest calfred que em glaça l'ànima.

    Sergio S. 4t Eso

    L'AMOR NI MATA NI MALTRACTA
    Pateixes quan mires,
    Pateixes quan plores,
    Pateixes quan rius,
    Pateixes quan sents,
    Digues-me, dona, quan no pateixes?

    De vegades dius que ell arriba a casa i no et respecta, i segueixes patint els seus abusos dia a dia, però tant se val? Ell diu que t’ estima.
    Tu tanques els ulls i tapes la realitat, una realitat que cada dia t' està consumint i que un dia acabarà amb tu.
    Ell no et vol, i tu ho saps. Però prefereixes no pensar en fosc perquè creus que sense ell no ets res, i ets molt més del que t' imagines.
    Mira’t, no te n’ oblidis de qui ets, una dona lliure, amb els teus pensaments i els teus ideals, desitjant que et respectin tal com ets i no tal com volen que siguis.
    No és aquest l'amor que somiaves, un sentiment mutu en què dues persones decideixen lliurement estimar- se, respectar-se i valorar-se.
    L'amor és cosa de dos, tu l'estimes, ell t'estima.
    T’estimes a tu mateixa, dona? Et respectes? I ell? Estimar una persona comença per estimar-se a si mateix. Quan decideixes compartir una vida, la teva vida et pertany i ningú ha de robar-te-la.

    L'amor inspira la felicitat, dona.
    La felicitat només l’ abasta un mateix.
    Quan la tens, compartir-la, és fàcil, dona.
    Si la comparteixes, l’ amor és triomf.

    Jeferson G. 3r Eso

    Et seguiré veient amb tot detall

    Ahir a la nit, mirant les estrelles, em vaig posar a recordar els diferents moments que has estat a la meva vida. Vaig reviure les rialles de quan érem petits, les bromes, els jocs…tot un tot on estaves present.
    La memòria és selectiva i hi ha imatges que s’ hi queden adormides esperant ser despertades, com la primera vegada que et vaig veure o el primer cop que vaig admetre que sentia alguna cosa cap a tu.
    Sembla mentida la rapidesa amb què passa el temps… Em vaig posar a pensar en totes les vegades que m’ has fet enfadar, ho sols fer ara, també, però després em vénen al cap tots els moments en què m’ has fet riure i oblido els moments difícils, són un parèntesi, i de nou somric al teu costat. No ets la persona més maca del món, però sí la meva més gran troballa. Saps on tinc els meus somriures amagats, els fas aparèixer quan estàs al meu costat.
    Vaig pensar que era fàcil callar, abans, i enganyar-me a mi mateixa. Ara sé que no era la millor opció, ja que no puc mirar-te i fer com si no em passés res, perquè cada vegada que miro aquests ulls em sento lliure de tot.
    Per això li demano a aquesta estrella que m'ajudi a recordar, que l'endemà tu em parlis i pugui dedicar-me a observar cada detall que tingui a veure amb tu.
    No faig retrets al temps per fer-me creure que, esperant, podria arribar a oblidar-te, però sí agraeixo a aquestes petites estrelles que sempre m'envolten, a la meva gent que em fa comprendre que, encara que el vidre estigui brut, entelat o ratllat, et seguiré veient amb tot detall.

    Alba N. 3r Eso

    Notícies en positiu.

    De vegades pensem que el nostre món és ple de gent,d’ una maldat tal, que fa que et faci deixar de respirar tranquil•lament. Un núvol dens de tristor i resignació fa que el nostre cervell s’ofegui en un pensament de ràbia i odi cap l’altre. Però els temps canvien, i la gent evoluciona amb ells.
    Aquesta és la història de la Cecília, una bibliotecària del Barcelonès que, amb el seu somni, va aportar el seu gra de sorra per canviar el món.
    Tot va començar quan, un bon dia, la bibliotecària va decidir que retallaria les bones notícies que trobés a les pàgines dels diaris i les enganxaria a les respectives portades, guanyarien l’ espai a les informacions de catàstrofes, guerres, polèmiques polítiques, fets criminals, etc. La bona dona estava convençuda que els lectors li ho agrairien. El que no s'imaginava, però, és que la seva idea havia de revolucionar moltes coses a la ciutat.
    Un bon dia, la bona dona es disposava a retallar les noves notícies quan va tenir una gran idea. Crear un diari en el que només hi haguessin les bones notícies. S’anomenaria ‘’Notícies en positiu’’ i ho faria amb les seves pròpies mans. Aquell diari només es vendria a la biblioteca i costaria menys d’un simple euro, que, amb els temps de crisi, seria un preu prou econòmic. Tres dies després de la seva idea, els va començar a comercialitzar.
    Però el seu invent va tenir un èxit inesperat. Amb el temps el seu diari ‘’Notícies en positiu’’ es va veure obligat a sortir de la petita biblioteca i expandir-se als quioscos més propers, després a les parades dels mercats i centres comercials i, amb un últim cop de sort donà la volta arreu Catalunya. Va anar guanyant audiència, no només a la seva petita ciutat, origen del diari, sinó a gran part del món. Imitacions del diari de la Cecília volien seguir amb la seva idea de mostrar la part positiva de les notícies.
    El seu somni s’havia complert. I no era haver fet aquell diari tan senzill i econòmic, sinó haver fet veure a gran part de la humanitat que la realitat no sempre havia de ser negativa, hi havia, notícies en positiu.
    Veure el món en positiu ens pot ajudar a transformar-lo.

    Joan R. 2n Eso.      


    La força d’ una paraula

    Fins fa pocs mesos tot tenia pinta de ser normal per a mi. Tenia la meva colla d’amics, sortia de festa, quedava... i no hi havia cap impediment pel mig que fes que no pogués ser feliç.
    A dia d’ avui, estic esperant un fetge a l’hospital de Barcelona, ja que el meu està ferit, no tinc amics, no surto, simplement no visc. De vegades perdo les esperances que me n’ arribi un, però la meva família i les infermeres em diuen que sí, que en qualsevol moment pot arribar-hi.
    Avui ha estat un dia esgotador. Estic a casa, estirada al sofà, no tinc ganes de fer res. Sona el telèfon, la meva mare l’agafa, parla, fa una pausa i, d’acte seguit, em mira i somriu. Per la seva expressió ja sé el motiu d’aquella trucada.
    Què s’ esperava que fes? Em vaig aixecar i em vaig tancar al lavabo. Tenia por. Vaig trucar la Clàudia, li havia de dir el que estava passant. Li vaig explicar, em va dir que no sabia perquè estava en aquell estat si realment era una bona notícia. Li vaig dir que tenia por, por a què l’operació no sortís bé, por a no tornar-la a veure, por a no tornar.
    Vam anar cap a l’hospital, ja era l’hora. Em van dir que demà m’operarien, a la matinada tindria un nou fetge, si tot anava bé.... Per tant era l’últim dia que podria estar lliure, durant unes setmanes estaria connectada les 24 hores del dia a cables, presonera i lluitant per la vida.
    Vaig decidir donar un volt per l’hospital, volia estar sola, per un instant em sentia millor. Seguia caminant sense saber on anava quan, de cop, algú va fregar el seu braç amb el meu. Va ser una sensació diferent, no ho sé... Em vaig girar, era noi d’uns 15 anys, alt, amb cabell morè i ulls clarets. Em va somriure, el vaig imitar i li vaig tornar un de més gros. No sé per què, però seguia caminant i la meva cara anava dibuixant un nou somriure que va durar poc, m’ estremia l’operació de demà, el somriure es va transformar en una ganyota
    d’amargura. Vaig tornar a l’ habitació. Al llit, a poc a poc, vaig anar tancant els ulls, sabia el que em tocaria demà.
    Em van despertar sense presses i em van portar amb la llitera fins a la porta de la sala d’operacions. Allà es van aturar un moment. Havia de dir una petita cosa als meus i a la Clàudia, a qui li baixaven unes petites gotes per la galta, però només ens vam donar una forta abraçada. Just després d’això, vam entrar a la sala d’operacions. No volia sentir res, i el que vaig fer va ser tancar els ulls. Als pocs segons, no sentia res, absolutament res, però podia sentir la preocupació dels que estaven darrere la porta.
    Vaig veure entrar al metge, em va examinar i em va dir que, en aquell moment, l’operació havia anat molt bé, que ara el que tocava era fer repòs absolut, passaria allà unes tres setmanes.
    Van anant passant els dies, avorrits i grisos, no em podia moure connectada als cables mentre el nou fetge s’ acostumava a la seva nova llar.
    I un bon dia me’ls van treure tots. El nou inquilí s’havia adaptat al meu cos còmodament. En sentir-me lliure vaig fer com el primer dia que vaig arribar, anar a passejar per l’hospital fins arribar a la terrassa que s’ obria a l’ exterior. Anava a poc a poc, encara no em sentia del tot preparada. Però el que no m’esperava era això....
    Allà estava, una altra vegada, aquell noi. Estava allà, assegut en un banc de la terrassa, tot i que estava plovent. Vaig tenir curiositat per saber el perquè estava allà, sota la pluja i em vaig apropar sense importar-me
    l’ aigua que m’ esquitxava. Ara sí, estava darrere d’ ell, encara no s’havia adonat de la meva presència. Em vaig anar apropant fins a asseure’ m al seu costat. Va aixecar la cara, estava vermell, amb els ulls plorosos i les llàgrimes baixaven per les seves galtes.
    No sé per què ho vaig fer, però sentia que ho havia de fer: el vaig abraçar perquè sentís el meu calor i suport. Vam estar així una estona fins que, a poc a poc, ens vam separar.
    Ens vam presentar, es deia Carles. Vam parlar molt, de la por, del coratge, de la vida i de la mort. ... Li vaig comentar que les pèrdues poden ser guanys i que, de vegades, no es necessita de persones que estiguin amb tu dient coses que potser et facin sentir millor, sinó d’ algú que segui al teu costat a compartir el teu silenci, sense jutjar-te.
    El vaig tornar a abraçar abans d’ acomiadar-nos i ens vam quedar una bona estona així, abraçats. Ja quasi no plovia, aquell dia gris deixava entreveure una escletxa de tènues colors, l’ arc de Sant Martí.
    Elena P. 2n Eso

    Segons, minuts i hores

    Algun cop has pensat quants minuts durarà la teva vida? Segur que no.
    Hola, em dic Clàudia. No sóc molt bona en matemàtiques però em diverteix jugar amb els números. Quantes coses ens diuen si ens aturem a pensar-los...
    A mi m’ encanten els números! Mira, a gimnàstica sempre correm uns 2.500 segons. En un any d’escola hi estem un total de 64.800 minuts, xifra que equival a 1.080 hores.

    El meu avi té 60 anys, però només ha estat despert 40. Això vol dir que ha passat 4.631.120.000 segons dormint. Heu sentit bé? Un terç de la seva vida vivint entre somnis!!.

    Jo sempre somio coses boniques, però, de vegades, algun malson m’ha hagut d’interrompre algun moment engrescador.  A l’escola m’avorreixo molt fent classe, això sí,
    m’ encanten les festes, com ara el carnaval o la festa de l’escola.

    Ara mateix estic escrivint una història per al concurs de Sant Jordi, la meva història explica quants segons, minuts i hores duren les coses. Espero que qui la llegeixi la trobi interessant.

    El temps és molt important, ja que en un any només tenim 231.556.000 segons per fer totes les coses, les que ens agraden i les que no, encara que també són necessàries.
    Potser algun dia tu també comptaràs el temps que durarà tota la teva vida. Això sí, jo ja t’aviso que mai acabaràs de comptar quants segons minuts i hores viuràs.....
    Qui ho sap??

    Aida C. 6è  

    Ocell de gàbia

    Em dic Groc, els meus pares em van posar aquest nom pel meu color de plomes. Vivia al bosc amb els meus pares i la meva germana, envoltat d’ alts arbres des d’ on podia contemplar magnífics paisatges. Amb la meva germana em passava tot el dia jugant al niu, al migdia ens portaven el menjar i, una altra vegada a jugar. A la nit dormíem amb l’ escalfor dels nostres pares. Quan ens van ensenyar a volar ens divertíem molt més, fent carreres per l’immens bosc, fent acrobàcies en l’aire, tot era molt divertit.

    Un dia que jo dormia plàcidament vaig escoltar que algú avançava amb passes fortes, no li vaig donar importància i vaig continuar dormint.  Quan em vaig despertar em vaig veure en una caixa, no molt més gran que jo, sense saber on anava. Algú em transportava en una furgoneta.
    Vaig sortir del bosc cap a la ciutat, amb altíssims edificis, més que qualsevol arbre del bosc. La furgoneta es va aturar. Estava molt espantat perquè no sabia què en farien de mi. Van obrir la porta i em van portar a una altra gàbia, no molt més gran que la caixa. Al meu voltant hi havia animals de tot tipus, amagats o descansant a l’ombra. Em vaig fixar que als costats de la gàbia hi havia uns forats que sortien cap en fora, on hi havia coses desconegudes per a mi. Em vaig acostar i ho vaig tastar, era fastigós però comestible, no tenia res a veure amb les fruites del bosc i l’aigua cristal•ina del riu, però què se li podia fer?.
    Allà passo els dies, no puc volar perquè em trobo la gàbia al segon que inicio el vol, no puc parlar amb ningú ja que estic sol a la gàbia.  Quan cau la nit somio amb la meva família, però quan em desperto el somni es converteix en la crua realitat, que és ser ocell de gàbia per sempre més.

    Davant meu només una porta de filferro em separa de la llibertat...

    Hèctor G. 6è


    Una trobada casual

    Un dia a finals de juny, la Paula va quedar amb les seves cinc amigues, eren inseparables i juntes formaven un grup que s’anomenava els Xiclets perquè cada una tenia un caràcter diferent associat a un color. Aquell dia feia molta calor, la Paula portava una faldilla texana i una samarreta de tirants. S’ havia pentinat amb rinxols d’or i s’ havia atrevit amb una mica de pintallavis. A les sis de la tarda l’ esperaven a la porta del centre comercial. Ja eren dos quarts i estava sola com un mussol. Així que, com s’avorria, va entrar a veure el que li oferia aquell aparador amb roba espectacular.
    Un noi, apressat i amb la mirada perduda, en passar pel seu costat, es va topar amb ella. Tot el que portaven a les mans va caure a terra i, en la confusió, es van intercanviar els llibres.
    Realment, no era la seva tarda. Va seguir esperant- les quan, al lluny, va veure unes noies que es venien rient i fent el pallasso, eren elles: la Marta, la Monica, la Ona i la Cristina. La Paula va fingir estar enfada amb elles, i va dir que no els tornaria a dirigir la paraula, però ninguna s’ ho va creure.
    Quina sorpresa en entrar a casa, quan va pensar a llegir una estona! El llibre no era el d’ ella! A dins hi havia un número de telèfon on posava Àlex, va agafar el mòbil, nerviosa, i el va trucar. Li va contestar un noi que, després d’ agrair-li la seva atenció, va quedar que es trobarien la tarda següent, al mateix lloc on es van topar.
    L’ Alex l’ estava esperant amb impaciència, no sabia per què però tenia curiositat per aquella noia de veu tremolosa. Quan la va veure aparèixer, el cor li va fer un volt, i això que només l’ havia entrevist un cop i ni tan sols la recordava. En veure-la arribar es va riure de la motxilla infantil que portava però, en realitat li va agradar. Es van saludar, van parlar de moltes coses, dels seus gustos, dels estudis, de lectures... Tenien molts punts en comú i quedarien més dies per continuar xerrant.
    A poc a poc la relació es va anar fent més estreta, fins que es van fer inseparables perquè les trobades casuals poden portar a una bona amistat.

    Marina L. 1r Eso.

    El nen que va anar a l’ Àfrica

    Havia una vegada un noi que es deia Joan, viatjar era la seva dèria. Una de les seves il•lusions era anar a l’ Àfrica perquè volia conèixer aquell país i, de pas, aportar als nens i nenes del país una mica de menjar i una mica de roba.
    Una vegada li van oferir al seu pare, Miquel, anar amb algú. El nen va aprofitar per insistir en acompanyar-lo i el pare li va dir que sí. Dins d’ una setmana sortirien i ell faria el seu desitjat viatge.
    Un dia abans d’ anar-se’ n, el nen va ficar a la maleta una mica de menjar i roba, com ara: arròs, llegums, patates, carn... També unes sabates i alguns conjunts de vestir.
    Quan van arribar a l’aeroport estava nerviós. A l’avió es va adormir una mica i, quan se’n va adonar ja hi era a
    l’ Àfrica!.
    Primer van anar a una casa llogada i van descansar una mica.
    En Joan i el seu pare van sortir al carrer i un nens li van preguntar:
    -D’ on ets? -Van preguntar els nens.
    -D’ Europa. -Van dir ells animats per poder entendre’ s en la seva llengua. -Espereu-vos !. Aquí teniu menjar i una miqueta de roba.
    - Moltes gràcies, Adéu! -Van dir els nens corrent,
    emportant-se tot amb prou feines.
    Els dos, pare i fill, van anar a menjar i descansar perquè estaven cansats del viatge. I, aviat, es van anar a dormir.
    Al dia següent van poder veure com aquells nens venien amb les seves mares per agrair-los l’ ajuda. Allà estaven els nens, amb la roba i unes fruites a les mans.
    En Joan i en Miquel estaven molt contents que les mares i els fills estiguéssim satisfets amb els regals.
    En Joan li va dir al seu pare Miquel:
    -Que bé em sento de fer el bé a la gent.
    -Jo també fill meu!, però la gana i la pobresa d’ aquesta gent no s’ acaba avui. Nosaltres només hem posat un petit granet de sorra.
    Quan ja estaven a punt de marxar van anar les dones i els nens a acomiadar-se d’ en Joan i en Miquel.
    No podrien oblidar mai aquells rostres agraïts.

    Christian S. 1r Eso