EL RACÓ DE LES PARAULES

Un relat ens ajuda a construir el pensament, a desenvolupar el sentit crític i a ser creatius.

No és gaire freqüent que els éssers fantàstics que poblen la natura dels alfabets se’n facin presents, però hi ha circumstàncies en què pot passar de tot...

Quan això es dóna neixen els relats, com ara...

dissabte, 7 d’abril de 2012

JOCS FLORALS 2012

Podeu veure a les imatges els guanyadors del nostre Col·legi, Santíssima Trinitat,  als Jocs Florals de Badalona Sud i, al costat, podeu llegir els seus treballs.

Rèquiem

És migdia i sembla negra nit.
Foscos núvols galopen
i empaiten l'horitzó,
tenyint el cel de dol.
Els estels tremolen agonitzants
i una boira de silenci
glaça el meu cor
ple de tristesa i de dolor.
La tempesta rugeix
i el vent agitat
em fueteja la cara.
L'angoixa no amaina,
la impotència em venç.
Només el teu record alleujarà
aquest calfred que em glaça l'ànima.

Sergio S. 4t Eso

L'AMOR NI MATA NI MALTRACTA
Pateixes quan mires,
Pateixes quan plores,
Pateixes quan rius,
Pateixes quan sents,
Digues-me, dona, quan no pateixes?

De vegades dius que ell arriba a casa i no et respecta, i segueixes patint els seus abusos dia a dia, però tant se val? Ell diu que t’ estima.
Tu tanques els ulls i tapes la realitat, una realitat que cada dia t' està consumint i que un dia acabarà amb tu.
Ell no et vol, i tu ho saps. Però prefereixes no pensar en fosc perquè creus que sense ell no ets res, i ets molt més del que t' imagines.
Mira’t, no te n’ oblidis de qui ets, una dona lliure, amb els teus pensaments i els teus ideals, desitjant que et respectin tal com ets i no tal com volen que siguis.
No és aquest l'amor que somiaves, un sentiment mutu en què dues persones decideixen lliurement estimar- se, respectar-se i valorar-se.
L'amor és cosa de dos, tu l'estimes, ell t'estima.
T’estimes a tu mateixa, dona? Et respectes? I ell? Estimar una persona comença per estimar-se a si mateix. Quan decideixes compartir una vida, la teva vida et pertany i ningú ha de robar-te-la.

L'amor inspira la felicitat, dona.
La felicitat només l’ abasta un mateix.
Quan la tens, compartir-la, és fàcil, dona.
Si la comparteixes, l’ amor és triomf.

Jeferson G. 3r Eso

Et seguiré veient amb tot detall

Ahir a la nit, mirant les estrelles, em vaig posar a recordar els diferents moments que has estat a la meva vida. Vaig reviure les rialles de quan érem petits, les bromes, els jocs…tot un tot on estaves present.
La memòria és selectiva i hi ha imatges que s’ hi queden adormides esperant ser despertades, com la primera vegada que et vaig veure o el primer cop que vaig admetre que sentia alguna cosa cap a tu.
Sembla mentida la rapidesa amb què passa el temps… Em vaig posar a pensar en totes les vegades que m’ has fet enfadar, ho sols fer ara, també, però després em vénen al cap tots els moments en què m’ has fet riure i oblido els moments difícils, són un parèntesi, i de nou somric al teu costat. No ets la persona més maca del món, però sí la meva més gran troballa. Saps on tinc els meus somriures amagats, els fas aparèixer quan estàs al meu costat.
Vaig pensar que era fàcil callar, abans, i enganyar-me a mi mateixa. Ara sé que no era la millor opció, ja que no puc mirar-te i fer com si no em passés res, perquè cada vegada que miro aquests ulls em sento lliure de tot.
Per això li demano a aquesta estrella que m'ajudi a recordar, que l'endemà tu em parlis i pugui dedicar-me a observar cada detall que tingui a veure amb tu.
No faig retrets al temps per fer-me creure que, esperant, podria arribar a oblidar-te, però sí agraeixo a aquestes petites estrelles que sempre m'envolten, a la meva gent que em fa comprendre que, encara que el vidre estigui brut, entelat o ratllat, et seguiré veient amb tot detall.

Alba N. 3r Eso

Notícies en positiu.

De vegades pensem que el nostre món és ple de gent,d’ una maldat tal, que fa que et faci deixar de respirar tranquil•lament. Un núvol dens de tristor i resignació fa que el nostre cervell s’ofegui en un pensament de ràbia i odi cap l’altre. Però els temps canvien, i la gent evoluciona amb ells.
Aquesta és la història de la Cecília, una bibliotecària del Barcelonès que, amb el seu somni, va aportar el seu gra de sorra per canviar el món.
Tot va començar quan, un bon dia, la bibliotecària va decidir que retallaria les bones notícies que trobés a les pàgines dels diaris i les enganxaria a les respectives portades, guanyarien l’ espai a les informacions de catàstrofes, guerres, polèmiques polítiques, fets criminals, etc. La bona dona estava convençuda que els lectors li ho agrairien. El que no s'imaginava, però, és que la seva idea havia de revolucionar moltes coses a la ciutat.
Un bon dia, la bona dona es disposava a retallar les noves notícies quan va tenir una gran idea. Crear un diari en el que només hi haguessin les bones notícies. S’anomenaria ‘’Notícies en positiu’’ i ho faria amb les seves pròpies mans. Aquell diari només es vendria a la biblioteca i costaria menys d’un simple euro, que, amb els temps de crisi, seria un preu prou econòmic. Tres dies després de la seva idea, els va començar a comercialitzar.
Però el seu invent va tenir un èxit inesperat. Amb el temps el seu diari ‘’Notícies en positiu’’ es va veure obligat a sortir de la petita biblioteca i expandir-se als quioscos més propers, després a les parades dels mercats i centres comercials i, amb un últim cop de sort donà la volta arreu Catalunya. Va anar guanyant audiència, no només a la seva petita ciutat, origen del diari, sinó a gran part del món. Imitacions del diari de la Cecília volien seguir amb la seva idea de mostrar la part positiva de les notícies.
El seu somni s’havia complert. I no era haver fet aquell diari tan senzill i econòmic, sinó haver fet veure a gran part de la humanitat que la realitat no sempre havia de ser negativa, hi havia, notícies en positiu.
Veure el món en positiu ens pot ajudar a transformar-lo.

Joan R. 2n Eso.      


La força d’ una paraula

Fins fa pocs mesos tot tenia pinta de ser normal per a mi. Tenia la meva colla d’amics, sortia de festa, quedava... i no hi havia cap impediment pel mig que fes que no pogués ser feliç.
A dia d’ avui, estic esperant un fetge a l’hospital de Barcelona, ja que el meu està ferit, no tinc amics, no surto, simplement no visc. De vegades perdo les esperances que me n’ arribi un, però la meva família i les infermeres em diuen que sí, que en qualsevol moment pot arribar-hi.
Avui ha estat un dia esgotador. Estic a casa, estirada al sofà, no tinc ganes de fer res. Sona el telèfon, la meva mare l’agafa, parla, fa una pausa i, d’acte seguit, em mira i somriu. Per la seva expressió ja sé el motiu d’aquella trucada.
Què s’ esperava que fes? Em vaig aixecar i em vaig tancar al lavabo. Tenia por. Vaig trucar la Clàudia, li havia de dir el que estava passant. Li vaig explicar, em va dir que no sabia perquè estava en aquell estat si realment era una bona notícia. Li vaig dir que tenia por, por a què l’operació no sortís bé, por a no tornar-la a veure, por a no tornar.
Vam anar cap a l’hospital, ja era l’hora. Em van dir que demà m’operarien, a la matinada tindria un nou fetge, si tot anava bé.... Per tant era l’últim dia que podria estar lliure, durant unes setmanes estaria connectada les 24 hores del dia a cables, presonera i lluitant per la vida.
Vaig decidir donar un volt per l’hospital, volia estar sola, per un instant em sentia millor. Seguia caminant sense saber on anava quan, de cop, algú va fregar el seu braç amb el meu. Va ser una sensació diferent, no ho sé... Em vaig girar, era noi d’uns 15 anys, alt, amb cabell morè i ulls clarets. Em va somriure, el vaig imitar i li vaig tornar un de més gros. No sé per què, però seguia caminant i la meva cara anava dibuixant un nou somriure que va durar poc, m’ estremia l’operació de demà, el somriure es va transformar en una ganyota
d’amargura. Vaig tornar a l’ habitació. Al llit, a poc a poc, vaig anar tancant els ulls, sabia el que em tocaria demà.
Em van despertar sense presses i em van portar amb la llitera fins a la porta de la sala d’operacions. Allà es van aturar un moment. Havia de dir una petita cosa als meus i a la Clàudia, a qui li baixaven unes petites gotes per la galta, però només ens vam donar una forta abraçada. Just després d’això, vam entrar a la sala d’operacions. No volia sentir res, i el que vaig fer va ser tancar els ulls. Als pocs segons, no sentia res, absolutament res, però podia sentir la preocupació dels que estaven darrere la porta.
Vaig veure entrar al metge, em va examinar i em va dir que, en aquell moment, l’operació havia anat molt bé, que ara el que tocava era fer repòs absolut, passaria allà unes tres setmanes.
Van anant passant els dies, avorrits i grisos, no em podia moure connectada als cables mentre el nou fetge s’ acostumava a la seva nova llar.
I un bon dia me’ls van treure tots. El nou inquilí s’havia adaptat al meu cos còmodament. En sentir-me lliure vaig fer com el primer dia que vaig arribar, anar a passejar per l’hospital fins arribar a la terrassa que s’ obria a l’ exterior. Anava a poc a poc, encara no em sentia del tot preparada. Però el que no m’esperava era això....
Allà estava, una altra vegada, aquell noi. Estava allà, assegut en un banc de la terrassa, tot i que estava plovent. Vaig tenir curiositat per saber el perquè estava allà, sota la pluja i em vaig apropar sense importar-me
l’ aigua que m’ esquitxava. Ara sí, estava darrere d’ ell, encara no s’havia adonat de la meva presència. Em vaig anar apropant fins a asseure’ m al seu costat. Va aixecar la cara, estava vermell, amb els ulls plorosos i les llàgrimes baixaven per les seves galtes.
No sé per què ho vaig fer, però sentia que ho havia de fer: el vaig abraçar perquè sentís el meu calor i suport. Vam estar així una estona fins que, a poc a poc, ens vam separar.
Ens vam presentar, es deia Carles. Vam parlar molt, de la por, del coratge, de la vida i de la mort. ... Li vaig comentar que les pèrdues poden ser guanys i que, de vegades, no es necessita de persones que estiguin amb tu dient coses que potser et facin sentir millor, sinó d’ algú que segui al teu costat a compartir el teu silenci, sense jutjar-te.
El vaig tornar a abraçar abans d’ acomiadar-nos i ens vam quedar una bona estona així, abraçats. Ja quasi no plovia, aquell dia gris deixava entreveure una escletxa de tènues colors, l’ arc de Sant Martí.
Elena P. 2n Eso

Segons, minuts i hores

Algun cop has pensat quants minuts durarà la teva vida? Segur que no.
Hola, em dic Clàudia. No sóc molt bona en matemàtiques però em diverteix jugar amb els números. Quantes coses ens diuen si ens aturem a pensar-los...
A mi m’ encanten els números! Mira, a gimnàstica sempre correm uns 2.500 segons. En un any d’escola hi estem un total de 64.800 minuts, xifra que equival a 1.080 hores.

El meu avi té 60 anys, però només ha estat despert 40. Això vol dir que ha passat 4.631.120.000 segons dormint. Heu sentit bé? Un terç de la seva vida vivint entre somnis!!.

Jo sempre somio coses boniques, però, de vegades, algun malson m’ha hagut d’interrompre algun moment engrescador.  A l’escola m’avorreixo molt fent classe, això sí,
m’ encanten les festes, com ara el carnaval o la festa de l’escola.

Ara mateix estic escrivint una història per al concurs de Sant Jordi, la meva història explica quants segons, minuts i hores duren les coses. Espero que qui la llegeixi la trobi interessant.

El temps és molt important, ja que en un any només tenim 231.556.000 segons per fer totes les coses, les que ens agraden i les que no, encara que també són necessàries.
Potser algun dia tu també comptaràs el temps que durarà tota la teva vida. Això sí, jo ja t’aviso que mai acabaràs de comptar quants segons minuts i hores viuràs.....
Qui ho sap??

Aida C. 6è  

Ocell de gàbia

Em dic Groc, els meus pares em van posar aquest nom pel meu color de plomes. Vivia al bosc amb els meus pares i la meva germana, envoltat d’ alts arbres des d’ on podia contemplar magnífics paisatges. Amb la meva germana em passava tot el dia jugant al niu, al migdia ens portaven el menjar i, una altra vegada a jugar. A la nit dormíem amb l’ escalfor dels nostres pares. Quan ens van ensenyar a volar ens divertíem molt més, fent carreres per l’immens bosc, fent acrobàcies en l’aire, tot era molt divertit.

Un dia que jo dormia plàcidament vaig escoltar que algú avançava amb passes fortes, no li vaig donar importància i vaig continuar dormint.  Quan em vaig despertar em vaig veure en una caixa, no molt més gran que jo, sense saber on anava. Algú em transportava en una furgoneta.
Vaig sortir del bosc cap a la ciutat, amb altíssims edificis, més que qualsevol arbre del bosc. La furgoneta es va aturar. Estava molt espantat perquè no sabia què en farien de mi. Van obrir la porta i em van portar a una altra gàbia, no molt més gran que la caixa. Al meu voltant hi havia animals de tot tipus, amagats o descansant a l’ombra. Em vaig fixar que als costats de la gàbia hi havia uns forats que sortien cap en fora, on hi havia coses desconegudes per a mi. Em vaig acostar i ho vaig tastar, era fastigós però comestible, no tenia res a veure amb les fruites del bosc i l’aigua cristal•ina del riu, però què se li podia fer?.
Allà passo els dies, no puc volar perquè em trobo la gàbia al segon que inicio el vol, no puc parlar amb ningú ja que estic sol a la gàbia.  Quan cau la nit somio amb la meva família, però quan em desperto el somni es converteix en la crua realitat, que és ser ocell de gàbia per sempre més.

Davant meu només una porta de filferro em separa de la llibertat...

Hèctor G. 6è


Una trobada casual

Un dia a finals de juny, la Paula va quedar amb les seves cinc amigues, eren inseparables i juntes formaven un grup que s’anomenava els Xiclets perquè cada una tenia un caràcter diferent associat a un color. Aquell dia feia molta calor, la Paula portava una faldilla texana i una samarreta de tirants. S’ havia pentinat amb rinxols d’or i s’ havia atrevit amb una mica de pintallavis. A les sis de la tarda l’ esperaven a la porta del centre comercial. Ja eren dos quarts i estava sola com un mussol. Així que, com s’avorria, va entrar a veure el que li oferia aquell aparador amb roba espectacular.
Un noi, apressat i amb la mirada perduda, en passar pel seu costat, es va topar amb ella. Tot el que portaven a les mans va caure a terra i, en la confusió, es van intercanviar els llibres.
Realment, no era la seva tarda. Va seguir esperant- les quan, al lluny, va veure unes noies que es venien rient i fent el pallasso, eren elles: la Marta, la Monica, la Ona i la Cristina. La Paula va fingir estar enfada amb elles, i va dir que no els tornaria a dirigir la paraula, però ninguna s’ ho va creure.
Quina sorpresa en entrar a casa, quan va pensar a llegir una estona! El llibre no era el d’ ella! A dins hi havia un número de telèfon on posava Àlex, va agafar el mòbil, nerviosa, i el va trucar. Li va contestar un noi que, després d’ agrair-li la seva atenció, va quedar que es trobarien la tarda següent, al mateix lloc on es van topar.
L’ Alex l’ estava esperant amb impaciència, no sabia per què però tenia curiositat per aquella noia de veu tremolosa. Quan la va veure aparèixer, el cor li va fer un volt, i això que només l’ havia entrevist un cop i ni tan sols la recordava. En veure-la arribar es va riure de la motxilla infantil que portava però, en realitat li va agradar. Es van saludar, van parlar de moltes coses, dels seus gustos, dels estudis, de lectures... Tenien molts punts en comú i quedarien més dies per continuar xerrant.
A poc a poc la relació es va anar fent més estreta, fins que es van fer inseparables perquè les trobades casuals poden portar a una bona amistat.

Marina L. 1r Eso.

El nen que va anar a l’ Àfrica

Havia una vegada un noi que es deia Joan, viatjar era la seva dèria. Una de les seves il•lusions era anar a l’ Àfrica perquè volia conèixer aquell país i, de pas, aportar als nens i nenes del país una mica de menjar i una mica de roba.
Una vegada li van oferir al seu pare, Miquel, anar amb algú. El nen va aprofitar per insistir en acompanyar-lo i el pare li va dir que sí. Dins d’ una setmana sortirien i ell faria el seu desitjat viatge.
Un dia abans d’ anar-se’ n, el nen va ficar a la maleta una mica de menjar i roba, com ara: arròs, llegums, patates, carn... També unes sabates i alguns conjunts de vestir.
Quan van arribar a l’aeroport estava nerviós. A l’avió es va adormir una mica i, quan se’n va adonar ja hi era a
l’ Àfrica!.
Primer van anar a una casa llogada i van descansar una mica.
En Joan i el seu pare van sortir al carrer i un nens li van preguntar:
-D’ on ets? -Van preguntar els nens.
-D’ Europa. -Van dir ells animats per poder entendre’ s en la seva llengua. -Espereu-vos !. Aquí teniu menjar i una miqueta de roba.
- Moltes gràcies, Adéu! -Van dir els nens corrent,
emportant-se tot amb prou feines.
Els dos, pare i fill, van anar a menjar i descansar perquè estaven cansats del viatge. I, aviat, es van anar a dormir.
Al dia següent van poder veure com aquells nens venien amb les seves mares per agrair-los l’ ajuda. Allà estaven els nens, amb la roba i unes fruites a les mans.
En Joan i en Miquel estaven molt contents que les mares i els fills estiguéssim satisfets amb els regals.
En Joan li va dir al seu pare Miquel:
-Que bé em sento de fer el bé a la gent.
-Jo també fill meu!, però la gana i la pobresa d’ aquesta gent no s’ acaba avui. Nosaltres només hem posat un petit granet de sorra.
Quan ja estaven a punt de marxar van anar les dones i els nens a acomiadar-se d’ en Joan i en Miquel.
No podrien oblidar mai aquells rostres agraïts.

Christian S. 1r Eso