diu els secrets del món.
El 21 de març, coincidint amb l' inici de la primavera, se celebra el Dia Mundial
de la Poesia.
de la Poesia.
Nosaltres també volem sumar-nos amb una petita aportació de tria poètica.
Què tal algun poema de Joan Vinyoli, recordant-lo en el seu centenari, de Montserrat Abelló o Salvador Espriu?
Salvador Espriu
LES ROSES RECORDADES
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
(Dins "Les ombres, el riu, el somni perdut", d'El Caminat i el Mur, 1954)
POEMES DE JOAN VINYOLILES ROSES RECORDADES
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
(Dins "Les ombres, el riu, el somni perdut", d'El Caminat i el Mur, 1954)
AMB RONCA VEU
Com que no
menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.
Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.
Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
“Somni de temps absent...”
(Montserrat Abelló)
Somni de temps absent
o deixar que, corpresa, m’empresoni.
Somni de temps absent
com el núvol que s’enlaira
en un dia massa ple de sol
en un dia massa ple de sol
Mai més no caminaré
enllà d’aquest sender
que em convida a seguir-lo.
enllà d’aquest sender
que em convida a seguir-lo.
Ancorada a la porta que
aixopluc em dóna, ja no puc
deixar de ser el que sóc.
I ja no sé si en vull fugiraixopluc em dóna, ja no puc
deixar de ser el que sóc.
o deixar que, corpresa, m’empresoni.
(D’Indicis d’altres
moments, 2002)
