EL RACÓ DE LES PARAULES

Un relat ens ajuda a construir el pensament, a desenvolupar el sentit crític i a ser creatius.

No és gaire freqüent que els éssers fantàstics que poblen la natura dels alfabets se’n facin presents, però hi ha circumstàncies en què pot passar de tot...

Quan això es dóna neixen els relats, com ara...

dijous, 20 de març de 2014

Dia de la poesia

                                                   Com una font, a voltes, la paraula 
                                                               diu els secrets del món.

El 21 de març, coincidint amb l' inici de la primavera, se celebra el Dia Mundial
de la Poesia. 
Nosaltres també volem sumar-nos amb una petita aportació de tria poètica.
Què tal algun poema de Joan Vinyoli, recordant-lo en el seu centenari, de Montserrat Abelló o Salvador Espriu?

Salvador Espriu

LES ROSES RECORDADES  
Recordes com ens duien 
aquelles mans les roses 
de sant Jordi, la vella 
claror d'abril? Plovia 
a poc a poc. Nosaltres, 
amb gran tedi, darrera 
la finestra, miràvem, 
potser malalts, la vida 
del carrer. Aleshores 
ella venia, sempre 
olorosa, benigna, 
amb les flors, i tancava 
fora, lluny, la sofrença 
del pobre drac, i deia 
molt suaument els nostres 
petits noms, i ens somreia.  

(Dins "Les ombres, el riu, el somni perdut", d'El Caminat i el Mur, 1954) 

                                            POEMES DE JOAN VINYOLI
AMB RONCA VEU
Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
                             i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001

    Poemes de Montserrat Abelló 

Somni de temps absent...” (Montserrat Abelló)
Somni de temps absent
com el núvol que s’enlaira
en un dia massa ple de sol
Mai més no caminaré
enllà d’aquest sender
que em convida a seguir-lo.
Ancorada a la porta que
aixopluc em dóna, ja no puc
deixar de ser el que sóc.
I ja no sé si en vull fugir
o deixar que, corpresa, 
m’empresoni.
(D’Indicis d’altres moments, 2002)